L’avi Jaume era un senyor que feia d’industrial. Va arribar a tenir prop de dos-cents cinquanta treballadors quan es va jubilar, abans de la crisi del petroli (la primera). L’avi Jaume tenia una vida austera: vivia en un pis a Sabadell (molt digne, però pis), tenia una petita torre a l’Airesol (prop de Castellar del Vallès) que anomenava, sense més, “la caseta”, i passava una setmana de vacances en un apartament que llogava a Platja d’Aro. Tenia un Renault de gamma mitjana i es comprava un vestit cada parell d’anys a Cal Senyor de Manresa.
Recordo que algunes tardes caloroses d’estiu l’anava a veure a “la caseta”. A voltes me’l trobava assegut a l’ombra d’un pi, amb una camisa oberta (abans no es portaven les t-shirts perquè eren, i són, caloroses). Bevia llimonada casolana i no picava res (de fet, la llimonada combina bastant malament amb gairebé tot).
Tot ell irradiava bonhomia. Quan em veia s’afanyava a lloar com de bé que s’estava a “la fresca”. Era feliç amb el mateix que qualsevol ésser té a hores d’ara al seu abast. A “la caseta” no tenien piscina, ni de bon tros! Una dutxa feta amb la mànega del jardí delectava l’avi quan ni l’ombra del pi aconseguia apaivagar aquella calor de juliol. A la taula, un àpat nostrat basat en producte fresc i un vi RRR que, val a dir, tombava d’esquena.
I és que abans, amb poc es passava. A voltes perquè no es tenia res més, però altres vegades perquè la gent era austera com ho és ara la gent de muntanya. Això de gastar per gastar és força nou.
De fet, hi ha estudis que demostren que a hores d’ara tenim cent cinquanta vegades més coses que no pas tenia el meu avi, i sembla que encara en necessitem més, si jutgem per les novetats que van apareixent en el mercat. Tenim una quantitat immensa d’artefactes que no podem fer servir i, al final, l’únic gaudi sembla ser que està en el moment de la compra, el moment on s’establirà la relació més íntima i propera amb aquella nova andròmina.
Veiem-ho sinó amb el cotxe, un dels béns que més es desitgen i més deceben. El teu flamant Audi, Volvo o BMW queda tan atrapat a la cua de la sortida del concessionari com el que acabes de donar com a entrada, i al qual pràcticament no li has dit ni adéu.
Tenim fal·lera per comprar, i com que la butxaca no està per masses alegries ens tirem de cap al producte porqueria que, a sobre que el farem servir poc, a sobre s’espatllarà a la primera de canvi. I direm allò tan sofert: «Aquests productes xinesos són lamentables!». I tornarem a picar aquell mateix dia o, com a molt tard, l’endemà.
Però això no és culpa dels xinesos, és culpa nostra. L’altre dia parlava amb un industrial tèxtil d’allà i em deia: «Quan vénen els europeus a comprar, bé que els ensenyo les diferents qualitats que podem fer, però sempre acaben quedant-se la més barata, per tant, la pitjor.».
I és que la nostra fal·lera per suplir el buit existencial no té fre. Ens passem el dia comprant coses que no necessitem per impressionar gent que no ens importa en absolut.
Per això, quan en un atac de melangia penso en l’avi Jaume sota el pi de la caseta, penso que ell era lliure i savi.
Això em recorda la frase de Jeff Hammerbache: “The best minds of my generation are thinking about how to make people click ads, that sucks”. No necessita gaires comentaris.
Però de tota manera, els iPhones i els BMWs son fantàstics, no?.
Els últims BMWs, per exemple, incorporen un sistema “Active Sound” que replica el só del motor a través dels altaveus de l’habitacle. És recomanable incorporar un bon equipament de só (“Harman Kardon”) per “escoltar bé” el motor.
Fins ara, calia obrir la finestra i parar la radio per sentir el “bram” del motor i el tub d’escapament en passar per un túnel a tota velocitat… Però amb el “Active Sound” ara això no caldrà. Fantàstic, no?… No ho se, suposo que hem dec haver tornant com l’avi Jaume: vell.
Joan.
En la línia:
“God damn it, an entire generation pumping gas, waiting tables – slaves with white collars. Advertising has us chasing cars and clothes, working jobs we hate so we can buy shit we don’t need.”
(Tyler Durden, “Fight Club”)
Gràcies pels comentaris! Teniu raó, són coses que molts sentim o pensem, però que de tant en tant s’han de tornar a fer paleses…