La història d’avui comença l’any 1982. Aquell any van passar coses increïbles, entre les quals en voldria destacar dues: Espanya va ensenyar al món el Naranjito, la mascota del Mundial de Futbol (n’hi ha que encara estan garratibats) i la segona és que el psoe va guanyar còmodament les eleccions generals amb un discurs modern que fins i tot deia allò de Yankees Go Home, referint-se a la sortida d’Espanya de l’otan.
El cas és que en González i el seu seguici (tret d’en Moran, aquell graciós ministre d’Afers Exteriors) van canviar d’opinió sobre allò dels americans i, conscients que eren uns artistes prenen el pèl a la gent, van voler sotmetre a referèndum la continuïtat d’Espanya a l’Aliança Atlàntica sota tres premisses: no integració a l’estructura militar, no emmagatzematge d’armes de destrucció massiva, i reducció progressiva de presència militar). Òbviament la gent va votar que sí, que endavant (a més cal tenir en compte que el principal partit de l’oposició sempre ho havia defensat, per bé que aquesta vegada promulgava l’abstenció). A Catalunya i a Euskadi va sortir que no (aquest fet tampoc és massa rellevant, però cal ajustar-se a la realitat).
En González se’n va anar (tal com li va demanar Aznar). Bé, més que anar-se’n, el van acompanyar a la porta.
Era el torn del demòcrata del Pisuerga, que va passar llima als condicionants votats pel “poble” sobre l’otan, i ràpidament va entrar-hi fins la cuina. Tant, que va ser un dels promotors de la famosa invasió de l’Iraq que va fer caure en Hussein i, al costat d’ell, milers de persones més.
Els uns i els altres ens han ensenyat que això de les urnes està molt bé, però és molt millor el que ells decideixen. Que tot ho fan a fi de bé i que si no ens agrada, ens aguantem, que per alguna cosa es van inventar les cadires.
Ara estem a les portes d’un altre “desafiament democràtic”. Resulta que el 9/11 ens convidaran a votar. Ara toca decidir si volem seguir sent espanyols o pensem que ja ens podem espavilar pel nostre compte.
Bé, en principi això és el que crèiem uns quants. Que el 9/11 votaríem i, després, els que tant ens estimen i ens protegeixen farien, amb el nostre vot , el que els donés la realíssima gana.
Doncs es veu que la cosa és molt seriosa. Tant, que diuen que millor que no votem, que no fa falta, que ja saben el que ens convé.
He fet números i hem votat, des que la democràcia es va implantar a Espanya, quaranta-dues vegades!!! Hem votat coses increïbles, com allò de l’otan o, encara més curiós, la Constitució Europea (que no tenim). Hem sortit a votar senadors que ningú sap ben bé què fan (i ho hem fet onze vegades). Hem votat fins i tot un Estatut que després resulta que no servia per a res (com si l’haguessin redactat en secret uns monjos del Tibet i, en presentar-lo en societat, el Dalai Lama hagués dit que allò no era…). També hem votat els nostres representants al Parlament Europeu. Súper important! Si n’ha fet de feina aquella gent! Tan seriosos, tan responsables, tan mal pagats… Tot el dia amunt i avall per no gastar mòbil. Fent callar tothom quan opinen sobre els arrossars del Delta. Quina abnegació! Hem votat els parlamentaris que, després, s’han votat entre ells perquè aquell que tenia més vots no pintés res i l’altre, el calladet, fos president…
Que en som de bons amb això de les votacions!
Mira que ens han deixat fer de tot. Mira que hem estat els més demòcrates del món. I ara, ves per on, no ens volen deixar votar.
Amb tot el carinyo del món: Vagi-se’n a fer punyetes, que faré el que em sembli i ara, a mi, em ve de gust votar!
Totalment d’acord Jordi, hem votat moltes vegades per coses raríssimes però és que no tot ho hem votat, cal recordar quan Europa ens va dir que s’havia de modificar la Constitució?, es va fer en 24 hores i punt.
Ara no ens deixen votar per por, per manca de mires, per manca de polítics sense objectius per gestionar la política, i el que mes m’indigna per menyspreu. De moment l’11/9 a fer via pel 9/11.