Així, tal qual, es presentava el David a la Isabel, la persona de recepció del meu despatx. Volia parlar amb mi. Era important. La Isabel em passa la trucada sense massa entusiasme, ja intueix què serà…
—Sí?
—Hola, sóc en David Tralalí Tralalà, del diari La Retaguàrdia. Abans que res, Jordi o Jorge?
—M’està preguntant com em dic? —responc estranyat—. Doncs fins ara, Jordi, per?
—Bona tarda, senyor Jordi. Estem preparant un suplement especial de les millors empreses del país i hem seleccionat la seva.
—Caram! Quina il·lusió! I quins criteris heu fet servir per triar-nos? —vaig demanar jo, tot intentant que no se m’escapés el riure.
—Doncs jo no ho sé, la veritat, això són els de redacció —contesta en David.
—Vostè dirà…
—Doncs com li deia, hem seleccionat la seva empresa per fer un reportatge de les millors empreses de Catalunya. Es tracta d’una entrevista (amb foto) d’un quart de pàgina, mitja pàgina o pàgina sencera amb vostè —diu en Tralalí.
—I de què parlarem? —pregunto.
—Del que vulgui, el tema el tria vostè —diu ell.
—Podrà ser de la reproducció de la gamba llagostinera en aigües braves? —torno a interrogar ben seriós.
—…Home… Pensava que voldria parlar de Mercaconsult —diu ell.
—Oh, i tant! Però és que darrerament molta gent ens pregunta sobre la gamba llagostinera, i potser si en féssim un reportatge a pàgina sencera s’acabarien moltes consultes de tipus gratuït. Oi que m’entén, David?
—Bé… Suposo que no hi hauria cap problema —contesta el pobre home.
—Au doncs, ja pot preguntar —li dic.
—Preguntar? Preguntar què? —diu atribolat.
—Coses sobre la gamba llagostinera! No havíem quedat així? —li dic.
—Abans de res, li haig d’informar que això té un cost —diu el periodista.
—No es preocupi, no cobraré res —contesto segur de mi mateix.
—No, no, vull dir que té un cost d’impressió i una part l’ha de pagar vostè —diu en David.
—Però això no és un diari que viu de la publicitat i la venda d’exemplars? —pregunto fent-me el sorprès.
—Efectivament, senyor Jordi, és que això que anem a fer és un publireportatge —explica.
—Des de quan es cobra pel coneixement d’un altre? —pregunto jo.
—Bé, no és ben bé cobrar —s’excusa— és com una contribució.
—Ahhhhh! Una contribució que es paga però no es cobra. Aleshores és una contribució Harry Potter!! —afirmo ja sense manies.
—Se m’està rifant, senyor? —diu ell empipat.
—No, senyor, l’estic intentant esquivar. No participaré en el seu mitjà perquè crec que degrada la professió del periodisme i ho circumscriu tot al maleït metall. Al final la gent no es creu res! —contesto a mode de cloenda.
—Que tingui una bona tarda —em diu en David, i penja.
—Veus com no et pots creure res? —em dic a mi mateix—. De segur que el darrer que vol és que tingui una bona tarda…
Es curiós (o potser no).
Jo també vaig rebre una trucada de un “grup d’editors” que treballaven per el diari “La Retaguardia” i “Pinxo Dias” al-legant que la meva empresa era una “Empresa Premium” (literalment, això no es broma), lider del sector (uh?) i que per tant ens havien reservat un espai a una de les edicions especials del diari.
Amb bon criteri, vaig decidir que això de pagar un “Premium” per fer el “Pinxo” no ho veia gaire clar i vaig refusar la seva “oferta” (o era una “demanda”?).
En qualsevol cas, el que vulgui té encara la oportunitat de conèixer quines són les verdaderes “Empreses Premium”. Si n’han trobat suficients, aquestes empreses sortiran a la distribució de “La Retaguardia” i “Pinxo Dias” del proper 20 de Gener. No ens ho podem perdre.
Gràcies pel teu comentari, Joan, esperem que la difusió d’aquest article serveixi per solucionar alguna cosa! 🙂