vull fer palesa una realitat que de mica en mica s’ha construït al nostre voltant. I és que, els darrers anys, tots plegats hem canviat molt. Han variat les nostres preferències, les nostres actituds de compra, i ha variat la manera que tenim d’interactuar amb el món.
Una de les coses que més ha canviat és que ens hem saturat de productes. Tenim una barbaritat d’andròmines que no serveixen per a res. Els nostres fills encara tenen regals per obrir del Nadal passat, els nostres armaris estan farcits de peces que no trobem el moment de posar-nos, i les joguines de les nostres afeccions romanen al garatge esperant la nostra atenció.
Davant d’aquest fenomen d’acumulació, algú pensa que la indústria ha de ser de volum? Algú pensa que calen màquines per fer més quantitat del mateix? Voleu dir que no s’evolucionarà cap als tallers que fan sèries curtes? La Xina continuarà governant? Fins quan el màrqueting, i sobretot la publicitat, aconseguiran enganyar-nos? Quant de temps aguantarà la torre subjectada per aquests febles pilars?
També em pregunto què en farem, dels polígons. Quin sentit té desplaçar-nos amb cotxe lluny de casa per anar a treballar en un lloc inhòspit i ple de ciment? Si les indústries no són contaminants, no fan sorolls molestos i ja no necessiten aprovisionar-se amb gegantins camions perquè les sèries seran més curtes, per què han d’estar fora de les ciutats? Per què la gent no pot anar a peu o en bici a treballar? Us heu plantejat mai quin és el preu per metre quadrat de nau industrial abandonada a les ciutats que l’Ajuntament no ha requalificat? És molt baix! De debò! Mireu-vos-ho, us sorprendreu! I la globalització? Sí, sí, allò de què tothom en parla. Allò súper important i que pretén uniformar tothom. Continuarà? S’accentuarà? Comprarem el pernil a una gegant fàbrica de Rússia que abastirà tot el món? Ens refiarem dels productes alimentaris fabricats per algú a qui no veurem mai la cara, que ens anomena «mercat» o «consumidors» i no ens diu Jordi, Jaume o Maria? Quan emplenis la caixa per enviar el teu producte a 5000 km de distància ho faràs amb el mateix esment que si li haguessis de portar al teu veí? O només ho faràs seguint estrictament la norma que algú ha redactat sense plantejar-te res més?
Serem treballadors vocacionals? Ens agradarà fer allò que fem? Li veurem sentit a fer 10.000 terminals de cable de fre per a moto al dia durant vint anys? Transmetrem als nostres fills la vocació de l’ofici? Amb quines paraules?
Penso, sincerament, que hi haurà una revolta professional. Així com un ajudant de cuina no s’acontentarà a passar-se els anys picant el julivert i voldrà evolucionar per veure el producte acabat, i si pot ser, la cara del comensal, la gent que treballa a la indústria, lluny d’acceptar alienar-se davant la màquina, voldrà fer un pas endavant i veure el procés en global.
A la ciutat de Nova York proliferen centenars de petits tallers de roba. Fàbriques amb deu, quinze o vint empleats que fan pantalons, jerseis i camises. Dissenyen, produeixen i venen. El seu eslògan és «orgullosament propietaris i directors del negoci» , «made in New York». Més car, sí, però més autèntic i més racional…
Deixa un comentari