En un llibre d’història postcontemporània editat a Catalunya l’abril de 2114, he pogut llegir que hi ha qui considera que a l’extinta societat de principis del s. XXI van aparèixer uns corrents intel·lectuals que van calar profundament en la societat civil. Aquests moviments intel·lectuals tenien la particularitat respecte d’altres corrents anteriors que es podien solapar. És a dir, eren tan verticals en quant a concepció i dogma que hi havia qui podia professar diverses d’aquestes línies de pensament al mateix temps, ja que no s’anul·laven, ans al contrari. Sembla ser, pel que diu l’autor, que aquests comportaments, amb una manifestació simptomàtica més palesa o més lleugera, estaven molt arrelats a la societat de l’època.
D’aquests corrents filosòfics, l’autor en senyala tres com a més estesos: el burriquisme, el queixisme i l’inperspectivisme.
El primer, el burriquisme, és un moviment conceptualment molt senzill, probablement per això va tenir tants seguidors. Sintèticament, el burriquisme es basa en substituir part de la pròpia personalitat per adaptar-ne una de més senzilla i que pertany a un “Comú”. Aquesta tendència adoptà formes exteriors de tota mena, des dels inicis més militaritzats, fins a desembocar en la més popular, una estètica que combinava els colors blau i grana (una mena de vermell sense intensitat). I, com passa a tots els moviments de masses, hi havia uns individus visibles que actuaven com a referents (dos dels més coneguts van desenvolupar-se a Barcelona, per bé que un havia nascut a l’Argentina i l’altre en un poble de la Catalunya central) i uns altres individus, que l’autor anomena “poders fàctics”, dirigien el corrent de forma sectària i en benefici dels seus propis interessos.
El burriquisme va obligar molts polítics a acostar-se a aquest moviment si volien aconseguir el favor del poble (cal recordar que a l’inici de segle el règim polític era una Democràcia Primària, on la gent elegia els seus governants en bloc, amb el sistema que en deien “llistes tancades” i en funció del que s’ha anomenat el seu populisme o “campetxania”). La gent va trobar en aquest moviment un contrapès a les seves frustracions diàries, i van arribar a l’extrem que anaven pel carrer amb tan desafortunada combinació cromàtica, i fins i tot s’esbatussaven contra altres faccions.
El moviment va anar perdent intensitat quan es va bipolaritzar i, per més que els nuclis de cadascun dels dos pols intentaven sumar adeptes de la perifèria a la seva pròpia causa, en no existir un substrat massa alineat amb els valors dels nuclis (recordem que originàriament, a part dels colors, els instigadors del burriquisme completaven la seva oferta espiritual amb la territorialitat, l’idioma, l’estil…), la força de l’onada va perdre empenta. El burriquisme va tenir elements visibles que ara ens provoquen la més sonora de les rialles però, en aquell insegur inici del s. XXI, eren autèntics dogmes de fe. Està perfectament documentat el cas en què tot el poble es va bolcar en un membre del grup dominant que havien d’operar, tot i que no n’havien sentit gairebé mai a parlar, ni tampoc era del lloc (aquí es veu clar l’intent dels poders fàctics d’estendre el moviment cap a la perifèria amb un discurs integrador, agafant un exemple extrem).
El burriquisme, però, com deia l’historiador, no va ser un moviment aïllat ni, probablement, un dels més populars. Va coexistir amb el queixisme, que era un corrent que es basava en el concepte força curiós de “tot el que a mi em passa és culpa dels altres” i l’inperspectivisme, moviment més propi de les que havien estat les classes dominants de l’època, i que es basava en una impossibilitat física de preveure cap a on anirien els esdeveniments, a pesar de tenir-ne moltes evidències. Són perles d’aquella època les frases de “Internet és una moda passatgera” o “les xarxes socials s’extingiran ràpidament”.
En articles posteriors desgranarem millor aquests fenòmens que van marcar un abans i un després a la societat del segle passat.
Deixa un comentari