Ahir escoltava un catedràtic d’economia de la UB que parlava de la crisi. Parlava dels ‘especuladors depredadors’, els que posen contra les cordes els governs i en provoquen les destitucions en pressionar contra el deute sobirà. Ell deia que no era una qüestió d’endeutament dels PIGs (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya), anava més enllà i deia que aquest tsunami financer pot afectar la “mismísima” Alemanya, i que per això correm a posar-hi tallafocs.
El catedràtic em va fer veure la llum, veure-ho tot plegat amb perspectiva, i vaig pensar: “De debò el culpable de la crisi és aquell que va demanar un crèdit, avalat pels seus pares, per comprar una vivenda per viure-hi? De debò hem perdut la cultura de l’esforç? De debò tots som una colla de ganduls malgastadors?”.
Jo crec que no. De ganduls i de malgastadors, segurament, n’hi ha els mateixos que hi havia els anys 80 o a principis de segle, si m’apureu. El problema és que tot s’ha tecnificat massa (em refereixo al mercat financer) i ens han venut productes sense conèixer ben bé què s’hi amagava al darrere. I no, no és culpa del pobre director d’oficina, que tampoc crec que en sabés massa.
On s’és vist que es venguin collites que ni s’han plantat (futurs)? On s’és vist que els préstecs portin clàusules amb què si no pagues et porten a l’esclavatge? On s’és vist que els crèdits portin associada una assegurança (‘swap’) que només és positiva per al subscriptor en una probabilitat d’una entre un milió?
Volen parar la crisi amb retallades? Per què no aturen d’una vegada aquests moviments de capital? Per què no afloren els diners dels paradisos fiscals? (una cinquena part dels diners de l’economia estan allà).
L’immens deute de les famílies, dels bancs i dels països no es corregirà mai de forma natural. Bàsicament, perquè es generen interessos sobre els propis interessos (i no pas baixos, precisament). Això és el nou esclavatge a què tots estem abocats.
No són pas gaires els que fan moure els fils, però bé que han tingut cura de cobrir les esquenes als polítics (els que haurien de prendre decisions valentes), però no als “polítics com a institució col·lectiva”, sinó als “polítics persona física”. Ja ho deia Plató, els que manen no han de tenir res ni poden rebre res, només reconeixement, però d’euros o de propietats, res de res. I és que Plató era molt espavilat.
Tots els que llegiu el blog sou pencaires, de ben segur. Cap de nosaltres som uns inconscients. El nostre defecte és ser ignorants. I som ignorants perquè ens han mentit persones que abans ens crèiem. I els que ens han donat crèdits i els que ens han demanat el vot, els que estan més a prop nostre, també són uns ignorants que obeeixen cegament els qui estan més amunt que ells. Heu vist el “clientelisme” dels militants d’un partit polític o dels empleats de banca envers els seus superiors? A vegades fa riure i tot. I és que és humà no voler perdre la cadira (o el sou), i per això cal dir amén als qui te la poden treure (o te la poden negar).
Recordo una màxima de l’època dels Escipions (els que van vèncer Anníbal en les Guerres Púniques) que deia: Numquam est fidelis cum potente societas (‘Mai és de refiar l’associació amb els poderosos’).
Una darrera reflexió: dóna suport a la teva gent. Als que coneixes, als que t’estimes. És temps de solidaritat, és temps de fer pinya.
Deixa un comentari