—Hola, bon dia —va dir en Josep Vinagre, tot decidit, en entrar a l’oficina del banc.
—Bon dia —va dir la sempre amable Carme, directora de l’oficina—. Què desitja?
—Mira, Carme, voldria un préstec per a un negoci.
—És clar que sí! Ens dediquem a això, nosaltres —va dir la Carme—. Quant necessitaria?
—El negoci val uns 163.000 €. Bé, de fet, no val 163.000 €, em fan pagar aquesta xifra —aclareix en Josep—. El negoci val 156.000 €, però en pagaré més.
—Caram, Josep, que n’és vostè de generós —exclama la Carme.
—Ja m’ho diuen, ja. Tots menys els meus accionistes, ha ha ha —riu en Josep.
(Nota: En Josep va heretar el negoci del seu pare, i amb certa habilitat el va anar fent gran, que no rendible. Té personalitat, i això ha fet que li fos fàcil convèncer, fins i tot els seus empleats, que posessin tots els seus estalvis a la pròpia empresa, per bé que s’han devaluat de mica en mica.)
—I bé, Josep, quants cèntims necessita? —li demana la Carme.
—Jo calculo que 160.000 €.
—160.000? Però si això és més del 98% del valor de compra, i un 103% del valor de llibres d’aquest negoci! —exclama la Carme.
—Carme! Fas els números molt ràpid… Ets bona, tu —diu en Josep, tot adoptant el seu posat més seductor—. No t’interessaria pas ser sòcia meva?
—Que n’ets d’amable, Josep, però prou feina tinc en arribar a final de mes. Vaig comprar unes accions de l’empresa on treballo que no paren de baixar —es lamenta.
—Bé, com et sembli. Pensa que és un negoci extraordinari.
—Ara que parles de negocis extraordinaris, com us va allò que us van regalar? Aquella entitat que tenia uns apartaments molt monos davant de la quasi verge Costa de Llevant —demana la Carme.
—Ah, allò? Molt bé! Ja està tot arreglat! Vàrem posar-nos-hi seriosament amb el Photoshop i els balanços han quedat fets un pinzell —exclama orgullós en Josep—. De fet encara ens podrem repartir uns calerons…
—Que en sou de llestos, vosaltres! Quina enveja! Els meus caps només volen créixer i créixer, i no n’encerten cap a la primera.
—Ja veus, Carme, el secret és comprar amb els diners dels altres i guardar-ne uns quants per a tu per si van mal dades…
—Tornant a l’operació, Josep, no et sembla que hi hauríeu d’afegir algun diner? Això de demanar-ho tot no sé com ho veuran “allà dalt”. Pensa que després del daltabaix que vàrem patir ara no volen prestar a clients tot els diners. És necessari que aquests es mullin, com a mínim amb el 30%.
—30%! Esteu sonats! No tenim aquests diners! Si els posem aquí com vols que paguem dietes i sous, reina?
—Perdona, Josep, no et volia ofendre. Em consta que sou molt bona gent. Per cert, en lloc de comprar aquest negoci, no podríeu donar un cop de mà a la gent de casa que les està passant malament i no fer-los fora de casa seva?
—Carme, Carmeta, Carmina, la vida de l’empresari és dura: a vegades has de prescindir dels que t’han ajudat a arribar on ets —sentencia en Josep en to condescendent…
Nota de l’autor: El present article no té res a veure amb l’ampliació que vol fer un banc nacional per adquirir un banc anglès tret de les xifres, que sí mantenen un paral·lelisme amb quatre zeros menys! Era per fer ràtios versemblants…
Hola Jordi. Que et semblaria un cas -fictici naturalment- amb les xifres de Banco Madrid?
Estimat Jordi, cada cop ho brodes millor. ets caustic al temps que punyent i simpatic. pels que som del sector salut, exposes perfectament els casos clinics. una abraçada i fins aviat.