Hi ha qui defineix la felicitat com l’absència de por.
Sembla que els nens són feliços perquè no tenen la capacitat de patir pel que vindrà. De fet, probablement això és la por: la incertesa del que ha de passar. Els nens viuen l’aquí i l’ara. Absorbeixen els esdeveniments que els impacten i s’hi adapten gairebé immediatament. Només és quan creixen que comencen a tenir consciència que al moment actual el seguirà un altre, i que aquest nou esdeveniment potser no és bo, i potser fins i tot és aterridor. Aleshores el nen que ja és adult té por. Por del que ha de venir, no del que està vivint, i és aquesta incertesa que el fa ser desgraciat o infeliç.
La por és, doncs, el gran mobilitzador de la humanitat. És l’eina més potent de màrqueting que coneixem. Recordeu aquests exemples?
«La comptabilitat l’has de dur al dia, perquè si no pot venir Hisenda i et caurà un pal!» (Pal que, per altra banda, no acostumen a saber quantificar…)
«T’hauries de fer un pla de pensions, perquè quan siguis gran i al pas que anem, no hi haurà ni cinc a la caixa de la Seguretat Social.» (Afirma seriós el nostre amic del banc.)
«El teu fill hauria d’aprendre anglès des de ben petit, si no de gran no trobarà cap mena de feina interessant.» (Diu el saberut poliglot de l’escala.)
I és que això de la por està de moda. Fins i tot els polítics ho fan servir a tort i a dret: «Catalunya, sense Espanya, no se’n sortirà pas…». O aquell més graciós encara: «Si Catalunya surt d’Espanya, la faran fora immediatament d’Europa!»
Tot persegueix doncs la mateixa finalitat: tenir-nos ben espantats amb el que vindrà i impedir-nos gaudir amb comoditat del que tenim a hores d’ara.
L’aquí i l’ara s’han substituït per la ubiqüitat (fixem-nos que amb mòbils i altres andròmines vivim constantment coses que passen a altres llocs) i el demà (que no arriba mai per pròpia definició).
A vegades em pregunto si jo ho sóc, de feliç. Si això que faig realment m’agrada. Em pregunto si no tinc por del futur, si sóc capaç de gaudir de l’aquí i de l’ara… A vegades em pregunto si els meus clients ho són, de feliços. Si pateixen en excés per tirar endavant el seu negoci. Si tenen maldecaps irresolubles. Si avui per naps i demà per cols se’n van al llit intranquils. A vegades em pregunto si els meus companys de feina són feliços. Si allò que fan els omple i el pla de carrera que tenen s’ajusta a allò que ells esperaven quan eren més joves. A vegades m’ho pregunto dels meus amics, els meus parents, els meus alumnes…
I no tinc mai respostes absolutes, només relatives, i aleshores penso que si totes són relatives, aleshores deuen ser absolutes. I potser tot va per aquí:
- La felicitat és un moment, no un estat.
- La preocupació és necessària perquè, si arriba a esvair-se, arriba la felicitat.
- Tenir no serveix de res, però és pitjor no tenir res.
- Tu ets el teu millor amic i el teu pitjor enemic.
- Donar és més agraït que rebre.
De tant en tant val la pena recuperar els clàssics, i entre aquests Víctor Hugo, qui entre molts altres consells ens recomanava que, almenys un cop l’any, poséssim tots els diners que tinguéssim davant nostre i diguéssim: «Això és meu!», per deixar-los clar qui és l’amo de qui…
Deixa un comentari