Jo sóc del 70. Això no està ni bé ni malament, és una realitat inqüestionable i prou. Ser del 70 té avantatges i algun inconvenient. Dintre dels primers, en destaquen dos sobre la resta: és molt fàcil calcular l’edat que tens només sabent l’any en què estàs (ja se sap que les restes amb un número que acaba en zero són més senzilles que les que el restant acaba en set, per exemple); i la segona, que puc dir que vaig viure amb Franco, però no en vaig patir les malifetes (o no en vaig ser conscient).
D’inconvenients, en destaco dos: el primer, que vaig haver de patir el Mundial del 82 i somiar amb el Naranjito a totes hores (i amb dotze anys n’ets plenament conscient); i la segona, que quan vaig acabar la carrera (al 93) no hi havia feina per a ningú.
Respecte d’aquest darrer punt, hi ha qui pot pensar “mira, com ara!”. Nooo. Ara la crisi és molt pitjor, perquè no t’enganxa sense res, sinó que t’enganxa estant en negatiu. És a dir, hi ha pobres de primera (els que no tenen res) i pobres de segona (que només tenen deutes).
Però passa una cosa que no ha passat mai a la història (a la prehistòria no en tenim dades), que la generació nascuda als 90 tenen una habilitat incrustada a l’ADN que no tenen els seus avantpassats, i aquesta serà clau en el món que encara s’ha de construir.
Efectivament, els joves d’ara han nascut amb Internet. Han après amb la xarxa, s’hi han estimat, hi han comprat i hi han fet amics. Els joves d’ara saben cercar a Internet, entenen els negocis a la xarxa d’una forma natural, es connecten a totes hores i amb qualsevol suport.
Aquests joves tenen un avantatge que jo no vaig tenir. Quan vaig acabar la carrera sabia teoria (la justa) i no tenia pràctica. Tampoc tenia contactes ni una habilitat especial en res. Els “grans” em passaven la mà per la cara en tot.
Ara, els meus estudiants estan com jo estava en gairebé tot, però no en Internet. A ells no els costa res entendre l’AdWords, l’Analytics, l’Alexa… Jo m’hi haig d’esforçar una barbaritat. Ells es baixen música amb l’Spotify i lliguen amb el Meetic. Jo necessito silenci absolut, habitació a les fosques i tres hores de navegació infructuosa per escoltar el Lluís Llach sense pagar.
Els nostres joves ens passaran la mà per la cara i jo me n’alegraré, perquè intel·ligent és qui s’adapta, i jo ho vull ser.
Deixa un comentari