Corria l’any 1556 quan un xicotet de vint-i-nou anys ascendia al tro de les Espanyes. Adoptaria el nom de Felip II i li van posar el sobrenom d’«el Prudent». Quina vista!
El cas és que l’home tenia interès a transcendir i li semblava que fent grans obres ho aconseguiria, talment com els que ara manen. Sense mandra, va anar a un banquer alemany, de nom Jakob Fugger, i li va demanar la barbaritat de 850.000 florins d’or per aconseguir, entre altres coses, comprar el títol de Rei del Sacre Imperi Romanogermànic, que no és poca cosa. Val a dir que els títols, en aquella època, es compraven.
En Felip va fer quatre números i va pensar que si la festa de Flandes es consolidava podria retornar la quantitat sol·licitada, i que mentrestant pagaria els interessos amb les expoliadíssimes colònies d’ultramar.
Es veu que el negoci centreeuropeu no va reeixir, i ni amb la plata de Potosí va poder tornar el deute. Va ser la primera gran fallida de l’Estat espanyol (que en aquell moment encara no se’n deia, així). També va fer fallida el 1577 i el 1597. És evident que el pa tou d’en Fugger també se’n va anar a fregir espàrrecs.
Els seus successors tampoc van ser més espavilats (o sí, segons com es miri) i se’n van endur per davant una pila més de banquers europeus. Felip III va fer una fallida (1607) i Felip IV, quatre (1627, 1647, 1652 i 1662).
Els amants de les estadístiques podrien concloure aquí que, si el que governa es diu Felip i l’any és número primer, hi ha un 20% de possibilitats que l’Estat faci fallida (són números primers 1597, 1607 i 1627) Així, si la monarquia espanyola no se’n va en orris i l’actual príncep Felip esdevé rei, en el període comprès des d’ara al 2053, l’Estat farà fallida una vegada.
Però tornem on estàvem: les fallides.
Fins a catorze vegades les arques de l’Estat han dit prou (la darrera que compto és el “pase de torero” que va fer Franco al deute de la República) i gairebé sempre han pagat la festa els amics alemanys. No ens estranyi, doncs, que ara ens mirin malament.
Que no treballava la gent en aquestes èpoques, en què l’Estat que els acollia defugia de les seves obligacions? Oi, i tant que ho feia! Amb ganes! I, a més, pagaven impostos com uns beneïts (com ara). I aleshores, què va passar? Doncs el mateix que ara: alguns megalòmans volien deixar petja i es van endur per davant bous i esquelles.
Tampoc no són fet exclusiu de grans governants, aquests disbarats a esquenes dels contribuents, no us ho penseu pas.
Els senyors que manaven (alguns encara ho fan ara) als bancs i caixes també han tingut, històricament, una fixació pel malbaratament. Si no, que algú m’expliqui això: del 1978 al 1994 s’esfondren seixanta-dos bancs, entre ells: Banc Atlàntic, Bankunion, Banca Jover, Banca Catalana, Banca Mas Sardà, Banc de Barcelona (va ser el primer banc privat de l’Estat), Banc de Girona, Banc Industrial de Catalunya…
Quan ens diuen que el que importa és la mida, dubtem-ho. El que importa és la gestió. I si no, que li expliquin als de la Caixa de Guissona, que durant la crisi ha crescut (un 25% en cinc anys), tenen una relació entre dipòsits i crèdits del 2.15 (el Santander la té del 0.85) i la seva morositat és del 1.57%, mentre que la mitjana del sector és del 7.61% (quasi cinc vegades més) i el totpoderós Santander la té del 3.89% (2.5 vegades més). Algú pensa que l’èxit de gestió és perquè contracten megacracks de les finances a un milió d’euros l’any, o perquè tenen un software secret que els fa l’scoring amb una precisió mil·limètrica?
Que n’és de fàcil l’economia, i que complicada és la gestió de la vanitat.
Deixa un comentari