«Hola, em dic Josep Maria, sóc Màster del Món Mundial i CEO de l’empresa Sompetits, SL.», «Hi, my name is Rigoberto, I studied in the most important University in the Univers. I’m CEO, General Manager and President of Board. My company is Asicomonosvessomodeleganes, SL.»

I així fins a quatre-centes quinze companyies. Quatre-cents quinze projectes que l’Administració pública ha ajudat a muntar. D’aquests, només cinc facturen més de dos milions d’euros. Dos-cents s’han esfondrat abans del tercer any de vida, i la resta malviuen. Això sí, quatre-cents quinze CEO supertitulats.

No, no ho estem fent bé.

No val la pena donar suport a aventures en solitari, perquè el resultat obtingut és el d’una microempresa que amb prou feines dóna de menjar al fundador i a un parell més.

Hem donat tanta importància al procés emprenedor que ara qui li explica al fundador d’una petita empresa, i que s’autodenomina CEO, que allò que ha creat, si no s’uneix a un altre i es queda ell en minoria, no té massa possibilitats de sortir-se’n.

No, no tenim un problema de diners per a les start-ups. Ni de locals (que, per cert, en sobren). Ni d’incubadores. Ni d’acceleradores. No. Tenim un problema de gestió de vanitats. Algú li ha de dir al fundador que ni és tan brillant, ni allò que té és únic i inimitable (i per tant no val un milió d’euros). Algú li ha de dir al fundador que s’oblidi d’anar pidolant diners per fòrums amb un missatge caduc. Algú li ha de dir al fundador que busqui empreses amb les que pugui tenir sinergies comercials i tecnològiques, i que miri d’arribar a acords de fusió. Algú li ha de dir que cal ser generós, creatiu i no pensar que els qui l’envolten són inferiors a ell, oh gran CEO de l’empresa de base tecnològica!

Una empresa, per sortir-se’n, ha de comptar amb un mínim de deu persones. I per què deu? —ens preguntarem. Fem números: un gestor de misèries (ex-CEO), un comercial, un administratiu-comptable, cinc persones que fan feina (i que facturen), una persona a R+D+I, i una persona al mercat exterior.

Si ens movem en xifres de personal més baixes, descuidem el mercat exterior i la R+D+I (perquè són els darrers llocs que s’han creat). Si l’empresa ja és només de tres quarts, tenim un gerent que fa com aquell extrem de futbol que centra el córner i corre a l’àrea a rematar. I, és clar, no hi arriba a temps.

Si la taxa “natural” de creació d’empreses d’un país com el nostre no arriba al 10% (segons el GEM), què farem amb aquest excedent de falsos emprenedors que s’ha creat els darrers temps? (diuen, ara, que un 25% de la gent vol emprendre). I és que estar a l’atur no muda gens, però ser CEO d’una microempresa que no ven res, però que té molts projectes, és ben admirat.