L’acte havia de començar a les 9 h. Però, al pas que anem, no començarem fins passat un quart. De sobte, irromp a la sala un home encorbatat, amb cara d’atabalat. Mira la sala mig plena, consulta per enèsima vegada el mòbil. Va cap a la tarima d’oradors, però s’ho repensa a mig camí. Surt de nou de la sala, pel que sembla no ha fet res.

9:25 Ara sí, ara és de debò. Ara n’entren tres: el d’abans, un de més alt i més mudat, i una dona de mitjana edat.

L’atrafegat d’abans pren la paraula. Es fa el silenci. Comença demanant disculpes pels cinc minuts de cortesia (suposo que a escala 1:5). Dóna la benvinguda als assistents i comença a repartir flors, a l’estil «dama de les camèlies», als seus companys de taula. Dóna les gràcies a l’alcalde (que ha excusat la seva assistència), al regidor d’Economia (que no ha pogut venir perquè està a Madrid), —fa una pausa perquè tothom es meravelli davant la importància de l’absent— i al bidell, que ha posat l’aigua per a tothom.

9:35 Quan tots ja estem ben avorrits i tenim temptacions de consultar el mòbil per veure com van les votacions d’exclusió de Gran Hermano 23, parla la senyora.

Tres quarts del mateix: agraïment al que l’ha precedit (que ja s’ha ventilat l’aigua), flors al que queda (de qui diu que ha fet un forat a la seva agenda per venir a parlar amb nosaltres i que després agafa un vol cap a Brussel·les —probablement a comprar cols—). També dóna les gràcies als assistents, especialment al de la darrera fila, que ha trobat la posició arrepapat a la cadira i ja dorm com un liró. Després de la menció de rigor a la situació econòmica i de criticar el que fan tots els altres que no hi són, dóna pas al súper mudat, a l’increïble, al tantes vegades imitat però mai igualat, excel·lentíssim senyor Pepet dels Trons.

9:45 El Pepet dedica deu minuts a: dóna les gràcies a tothom, a felicitar els que l’han precedit (a vegades sembla que tiri la canya a algú), a lloar l’espai i el bidell per l’aigua (que és Bezoya, baixa en sodi), i a enviar una salutació a la seva cosina Encarna, que està a casa malaltona (té galteres).

Agafa embranzida i som-hi… Una muntanya russa de diapositives (ell encara en diu transparències, paraula altament evocadora), frases subordinades encadenades amb un munt de relatius, enumeracions de coses (seria bo que empressin números romans, així quan arribessin al sis tothom ho festejaria) i auto-homenatges a la pròpia persona-tasca-institució que representa.

A les 11:15 acaba i obre torn de preguntes. Anem quinze minuts tard (cal reconèixer l’esforç del pilot per mirar de recuperar temps).

El de la darrera fila té malsons, i el del seu costat apaivaga la seva angoixa amb un suau copet a sota de les costelles. Sembla que ningú alça la mà. L’auditori respira alleugerit… Tot d’una, el de la tercera fila, aquell home amb cara de pocs amics i vida dura, pren la paraula, i amb ella el micròfon que l’esforçat bidell (el de l’aigua) li atansa.

Vuit minuts de rellotge de soliloqui. Vuit minuts eterns. Insuportables. Plens de retòrica, de crítica, de barbarismes lingüístics. Per acabar amb un «què en pensa de…».

No puc més… M’aixeco d’una revolada. Portem una desviació enorme respecte del pla previst. La pregunta del pesat de la tercera fila no m’interessa gens. La resposta, encara menys.

Enfilo cap a la porta sota la pressió d’envejoses mirades de reprovació. Miro de no entrebancar-me, ja que sóc poc destre en situacions d’estrès. La porta deixa anar un soroll esfereïdor, com a colofó de la meva fugida. Ja sóc fora. Respiro. Sóc viu.