En un claustre d’una universitat propera, fa ja alguns anys, presenciava el debat entre el cap d’estudis i el professor d’Economia de l’Empresa al voltant de la conveniència, o no, d’aprovar un alumne que no havia arribat ni al quatre.
La discussió va adquirir un caire gairebé entranyable quan el cap d’estudis (a favor de l’aprovat) va explicar, amb tot luxe de detalls, les peripècies que havia hagut d’esquivar l’alumne en qüestió per arribar on estava i que, a més, era un xicot molt aplicat, educat i respectuós, però que li costaven una barbaritat les matemàtiques. Bé, no només les matemàtiques, sinó qualsevol assignatura que contingués un número (exceptuant-hi els que s’utilitzen per numerar les pàgines, ben entès).
El professor era inflexible. Havia calculat molt malament la ràtio d’endeutament i havia confós la TIR amb el VAN, i això no eren pas matemàtiques, era un problema conceptual.
La cosa es va posar interessant quan una professora, d’aquelles que tot de cop baixa de l’hort, va afirmar amb rotunditat:
—Doncs a la meva classe ho entén tot i em fa els exàmens d’allò més bé.
Aleshores el de Política d’Empresa va treure les urpes. Què s’havia pensat aquella bugadera? I li va etzibar:
—No m’estranya que ho entengui tot, a la teva classe, el que em sorprèn és que la teva assignatura encara existeixi com a obligatòria.
El sarau estava servit, i el cap d’estudis va córrer a posar pau.
—Vinga, senyors, una mica de calma. Us recordo que només estem discutint la conveniència o no d’aprovar el Lluís.
El de Macroeconomia, espavilat com tots aquells que prediuen amb quasi exactitud el que ja ha passat, va dir que el xicot feia molt mala lletra, i això era un signe de deixadesa. Els demés van picar fort a la taula amb els artells de la mà, tot aplaudint-ne la sortida. Les més tocades i posades dringaven els braçalets com si estiguessin assistint al darrer acte d’una òpera de Verdi al Liceu. La cridòria anava in crescendo: cops a la taula, dringadisses, crits de suport al Lluís, i fins i tot algun càntic amb rima parell.
El cap d’estudis va aconseguir posar ordre bo i saltant damunt d’un pupitre. La voluntat de resolució fou tan gran que el silenci es va originar per la tensió que va emergir en veure moure’s de forma gairebé il·lògica aquella taula sense que ambdós (taula i cap d’estudis) anessin a terra.
Vaig prendre la paraula per reconduir una mica el debat, aprofitant aquell moment de calma.
—El Lluís en sap?
—Que si en sap? De què? —va dir el de Política de l’Empresa.
—D’això que li ensenyes… Vull dir que si et sembla que n’arribarà a aprendre mai per ser bo —vaig matisar.
—Estàs de broma? El Lluís no en sabrà mai, com a mínim d’això —va asseverar.
—Doncs crec que ja està tot dit… No tothom serveix per aprovar aquesta carrera, com no tothom serveix per jugar al Barça. Potser li fem un favor si el reconduïm…
—Estàs boig? Saps qui són els seus pares? —va dir el cap d’estudis.
—I tant! Uns que no han estat capaços de captar per a què serveix el seu fill. Probablement no saben ni el que li agrada…
Gràcies, gràcies, em pensava ja que jo era un al.lienígena. No es pot aprovar a la gent que no té els coneixements i punt. He passat per 4 facultats en estudis diversos i sincerament, el baix nivell d’exigència, la quantitat de mandrosos, i la mediocritat tant del professorat com dels alumnes m’ha deixat sempre bocabadada. M’agrada el teu blog, mostra coneixement, talent, sentit comú , decència i sentit de l’humor ( el del pare que volia apuntar al fill a fer esport era boníssim. Aquesta sensació de “perdoni per voler ser client seu” l’he tingut dotzenes de vegades). Gràcies de nou per dedicar el teu temps i esforç a comunicar i fer pensar. Salutacions cordials. E.S
La historia esta molt be però fa molts anys que aquestes coses ja no passen, si més no, de forma generalitzaa. Em refereixo a lo de discutir entre diversos professors sobre si ha de aprovar o no un determinat alumne. A més ara tenim figures com per exemple el aprovat per compensació en el que un alumne que hagi esgotat tres convocatòries, en alguna hagi tret al menys un 3.5 i tingui la resta del curs aprovada pot sol·licitar que se li aprovi. Aquesta figura està com a eina de garantia de cara a l’alumne per tal que ningú pugui deixar-lo sense carrera o fer-lo fora de la universitat. També es veritat que en totes les carreres hi ha un percentatge important de gent que no acaba de la mateixa manera que en assignatures també es produeixen “falsos positius” i sempre ens podem troba gent que no hi posa tot el que se suposa hauria de posar però de la mateixa manera que passa en qualsevol gran empresa
Una i altre vegada el fet es repeteix. El réflex de una posible frustació dels pares que volen que el fill posi remei. El fill potser no será mai economista ni tampoc pianista d’elit, perquè els pares ni s’han parat a preguntar-li res de música, perquè ells no son aficionats. El fill viurà frsutacions sense limit i els pares iguals. Al final muntarà un bar musical i será més feliç que un tornabis. però aixó será quan ja hagi conseguit portar a zero la relació amb els seus pares. Ah i els pares es preguntaràn que han fet malament.
Res, l’unica diferencia entre un pare de 50 anys i un fill de 20, és el marge d’error i el temps de recuperació.
genial com sempre Jordi. una abraçada.
Gràcies a tots pels comentaris.
Sempre he pensat que la frustració neix de les expectatives i les expectatives de la visió distorsionada de la realitat. La història és absolutament verídica per bé que fa anys que va passar (bé, verídica del tot no, lo de la taula i la dringadissa era atrezzo). En Xavi té raó, ara la Universitat aprova per compensació però la crítica no anava cap a la Universitat. Aquesta vegada… 🙂