500.000 turistes al gener, rècord històric! La compra d’hotels, sobretot per part de capital estranger, es dispara! Cues i més cues per entrar a Barcelona! Anglesos, alemanys, japonesos, xinesos…, passegen per unes Rambles atapeïdes on venen una cervesa a sis euros. I a tot això, suma-li la passió desbocada per les start-ups.
22@, Pier 1, i fins i tot un lloc a Poblenou que en diuen Palo Alto. Els nostres nous administradors, els polítics de nova fornada que fins fa tres anys eren administratius, temporers, professors, funcionaris…, salten d’alegria. Li hem fet el tomb! —exclamen—.
La despesa pública es dispara. Ja hem arribat a deure el mateix que generem en tot un any. Per poder-ho comparar amb el món empresarial, és com si una companyia tingués una pòlissa de crèdit equivalent a tot el que factura en un any (allò normal és tenir-la d’entre dos i tres mesos). No passa res, ningú té cap mena d’intenció de tornar el deute.
Aquestes tres coses —increment de la pressió turística, foment esbojarrat de l’emprenedoria i descontrol en la despesa pública— provoquen, entre moltes altres coses, efectes devastadors en els dos extrems dels generadors de renda.
Per una banda, per a les persones que cobren menys de 1.500 €, que Barcelona estigui de moda, i que a més els centres de treball se situïn allà (val a dir que l’Ajuntament ha posat a disposició d’alguns espavilats milers de metres quadrats a preus rebentats) significa que la seva capacitat adquisitiva cau en picat. Un petit pis de lloguer a La Mina costa 600 €, a l’Eixample no baixa de 1.000 €. Per tant, tenim start-ups molones, participades per capital risc, que ocupen edificis semi-municipals pels quals paguen una misèria, i que tenen un munt de treballadors a bon preu que, o bé viuen en un pis pastera amb d’altres com ells, o bé viuen a una hora i mitja del lloc on treballen. El Pier 1, per posar-ne un exemple, ha generat un cost important per a l’Ajuntament, ha provocat una competència deslleial respecte d’instal·lacions privades, concentra treballadors que vénen de lluny perquè no es poden pagar els pisos de les rodalies, atrau l’economia especulativa… Vaja, un encert d’allò més gran! Això sí, som súper emprenedors…
Per una altra, la despesa pública es finança de dues formes: amb deute i recaptant més. El fet de finançar-se amb deute és interessant si tens quelcom de bo per oferir, però si pagues interessos de l’1,5% el que fas és desplaçar el capital cap a sectors més rendibles (com l’immobiliari, que genera pel cap baix rendiments del 6% i el 8%). Ja tens l’especulació servida. També et pots finançar amb recaptació (l’equivalent a finançar-se amb les vendes de les empreses). Aquí cal tenir en compte “la competència entre recaptadors”. Hi ha competència al territori espanyol (Madrid és molt més barata, impositivament parlant, que Catalunya) i a l’estranger (mireu, si no, on tenen els diners i on tributen els que realment en tenen: Gibraltar, Andorra, Suïssa, Jersei i les illes del canal…). Per tant, els rics de debò tenen instruments financers (societats de capital) i residències tributàries suficients per no contribuir ni en un euro al manteniment del descontrol de la despesa pública.
I què cal fer-hi? És obvi que un munt de coses, però apunto un parell d’idees:
- Facilitar la instal·lació d’empreses a zones més assequibles per viure-hi. Potser no és molt fashion tenir una empresa tecnològica a Sabadell, però és més racional i assequible, tant per als accionistes com per als treballadors. Això sí, fes que les comunicacions amb la gran capital funcionin perfectament.
- Baixar la pressió impositiva per aconseguir “repatriar” contribuents.
Cal fer de la necessitat virtut, i que Barcelona sigui tan atractiva per als de fora no pot ser un impediment per als d’aquí. Juga les cartes amb vista.
Subscric 100% els teus comentaris. L’impacte negatiu de la gentrificació de Barcelona no tardarem gaire a veure’l: barcelononins de tota la vida anant a viure a fora de Barcelona … A altres ciutats del món com Sant Francisco els ha passat coses similars. A determinats barris “de tota la vida” ja només hi poden viure adinerats directius de les tecnològiques, empreses que, com tu dius, tenen raó social a paraisos fiscals i no tributen als països d’origen