Vaig iniciar la meva trajectòria empresarial de ben jove. Devia tenir uns setze anys quan vaig muntar una petita fàbrica (cinc llocs de treball) on produíem líquids de lentilles i altres especialitats farmacèutiques. Quan vaig fer els dinou, vaig patentar un model d’utilitat per ajudar persones d’edat avançada i discapacitats. Després vaig continuar amb una empresa de restauració ràpida (hot dogs a les discoteques) i vaig organitzar alguns esdeveniments esportius.
En acabar la primera carrera vaig donar una forma més estructurada a la meva activitat professional, i en va néixer Mercaconsult (ara fa divuit anys). La primera tasca d’envergadura que vaig fer va ser reflotar una companyia industrial del sector auxiliar de l’automoció que deu anys més tard, després d’anar-hi cada setmana, vam vendre a un gran fabricant d’automòbils amb una plantilla de cinc-centes persones.
Aquesta activitat, que combinava visió empresarial, direcció d’equips i estratègia de finançament, la vaig repetir diverses vegades amb prou èxit mentre Mercaconsult creixia i es consolidava.
Tot pensant que podia aportar una certa experiència en inversió i gestió d’empreses, vaig fundar, juntament amb d’altres, una societat de capital risc (de la qual vaig marxar fa un any), i ensems vaig participar (encara ho faig) en altres societats ben dispars: des de realitat augmentada fins a plataformes d’Internet, passant per espectacles musicals.
Em sembla que dec haver muntat (sol o en companyia) unes catorze empreses, i he participat com a inversor en una cinquantena (que es diu aviat). Ara, amb una mica de perspectiva, penso que puc afirmar taxativament que els negocis que rutllen només depenen de la gent i, en especial, del CEO. El sector és pràcticament irrellevant i el business plan inicial mai es compleix.
Aquesta llarga introducció em serveix per explicar el meu punt de vista sobre el capital risc.
Per a qui no sàpiga exactament què és, li diré que són un seguit de persones o empreses que agrupen una part dels seus diners per posar-los en altres empreses que creuen que creixeran molt.
Doncs bé: no sóc capaç de trobar una empresa de capital risc que doni diners d’una forma harmonitzada; vull dir que doni diners fruit d’una activitat inversora pautada i no d’un cop de sort (que també n’hi ha, de vegades).
N’he analitzat algunes amb deteniment i he arribat a algunes conclusions sobre per què no guanyen diners; per bé que el que diré ara no passa tot a totes, sí que moltes pateixen dels mateixos mals:
- 1. Un excés de frivolitat inversora, aparellada amb un neguit brutal per “fer-se ric de seguida”.
- 2. Uns costos de gestió terribles i absolutament injustificats; fins i tot es dóna el cas que alguns gestors de fons reben incentius per col·locar el capital.
- 3. Una visió molt financera de la jugada, on es validen Excels de projeccions que sabem que no s’acompliran.
- 4. Un conflicte d’interessos entre els gestors i els seus negocis “particulars”.
- 5. Una sagnia lenta però constant de l’empresa invertida, amb conceptes com “seguiment de la participada”, que en molts casos es limita a demanar els comptes trimestralment i a suggerir que augmentin vendes i baixin costos.
- 6. Uns contractes feixucs i molt penalitzadors cap a l’emprenedor, que acaba combregant amb rodes de molí, però que a la llarga separa les parts.
- 7. Un menyspreu total de les capacitats i les competències de les persones, en pensar que és només el “nom” allò que garantirà l’èxit d’un projecte.
- 8. Un efecte molt nociu de la participació pública (coinversió), que prioritza els projectes que vénen de la mà d’aquestes societats d’inversió (perquè formalment són impecables).
De tots els negocis que he fet, només han anat bé aquells en què he estat a sobre, però no setmanalment, sinó diàriament. Rectificant quan calia, fixant el personal adequat (aquí sí que he utilitzat el consell expert de la gent de recursos humans de Mercaconsult), i encoratjant la gent amb l’exemple i no amb la corbata, la cartera o els galons.
El professor Llopís de l’IESE parlava del management by wandering around. Penso que tenia raó.
Jordi,
Llegint el teu post, amb el que estic molt d’acord, m’ha vingut al cap una lectura de fa uns mesos (Good to Great de Jim Collins) en la que relata un estudi que va fer d’aquelles empreses americanes en que el seus resultats havien batut el rendiment mitja del mercat (borsa) durant 15 anys de forma ininterrompuda per tal d’identificar els factors claus del seu èxit.
Doncs bé, el denominador comú de totes elles tenia a veure amb els seus CEO’s que majoritàriament complien dues característiques molt marcades: el seu perfil baix i la seva orientació a l’acompliment; és a dir, persones amb un grau d’humilitat molt accentuat que alhora posaven per davant el projecte empresarial als seus propis interessos personals.
Mai tant com ara és necessari reivindicar les persones i el treball en equip com a motor de les empreses, més enllà d’eufemismes com el mercat, la creació de valor per a l’accionista, etc.
Interessant el comentari que fa en Jordi Arias: fan falta més CEO treballadors i humils que cracks pedants.