Un íntim amic meu que va estudiar Dret en una prestigiosa universitat americana m’explicava que el primer dia de classe el degà els va fer una conferència sobre ètica, i els va dir que en aquell lloc els explicarien com utilitzar les armes més letals que l’home havia creat; la primera feina era ensenyar-los a emprar-les amb seny i per al bé.
I és que el gran canvi que ha experimentat el món les darreres dècades no és la popularització de les TIC, la internacionalització de l’economia o la socialització virtual.
El gran canvi, sota el meu punt de vista, és que sembla que ara tot està en venda. Els ultraliberals es freguen les mans. El mercat es regula sol. Només hi ha una llei, la de l’oferta i la demanda. La presència del sector públic ha de ser mínima, perquè els funcionaris són ineficients i corruptes.
Jo confesso que sempre he estat bastant anti sector públic, però ara me’n començo a penedir, ja que em fa vertigen la deriva que està agafant tot. Deixeu-me que us doni alguns exemples per reflexionar:
- La Unió Europea està debatent, a hores d’ara, les quotes d’immigrants que cada país ha d’acollir. És lícit que un país pagui a un altre perquè es quedi els immigrants que li toquen a ell? Per exemple, podria Alemanya pagar, diguem-ne, 10.000 € a Espanya per cada immigrant que li toqui a ella perquè no entri a les seves fronteres i es regularitzi aquí? I si la resposta és que sí (com em temo que alguns dels lectors poden pensar), cal que hi hagi preus diferents per la procedència de cada immigrant? Vull dir, tindrà el mateix preu un sirià, posat el cas, que un senegalès?
- Si has anat a l’aeroport hauràs vist que ja funciona el fast track, una fila ràpida que, per un determinat preu, t’estalvia de fer la pesadíssima cua del control d’embarcament. Està molt bé, oi? És clar que sí! Els que en tenen que se’ls gastin! Però això també pot funcionar a la sanitat pública? Una persona que està esperant una operació de cataractes pot, pagant un suplement, avançar les altres? Potser amb aquests diners l’Administració pot tenir més recursos i operar més gent de cataractes, no? Penses igual si estàs tu a la cua?
- Un minusvàlid ha aconseguit que l’Ajuntament li pinti una plaça de pàrquing davant de casa. Això li anava de meravella quan agafava el cotxe per anar a treballar però ara, imaginem, s’ha quedat sense feina i el que necessita de debò són els diners. Pot llogar aquella plaça a un tercer i treure’n un rendiment? El que pensi que no, que rumiï per què l’Ajuntament li va concedir una plaça… Li va concedir per allò que anomenen la discriminació positiva, és a dir, per afavorir algú que no està en igualtat de condicions respecte de la resta del seu entorn, per tant, què més dóna com se’l discrimina positivament?
- L’escola on porto els nens ha decidit, per evitar que els pares deixin els nens cada vegada més d’hora i els vinguin a recollir més tard, cobrar el servei… El resultat ha estat el contrari: la butxaca ha tret el pes de la moral, i ara els infants ja passen un 15% més del seu temps a la institució formativa… esperant.
L’IC, aquell brillant amic meu amb qui he començat l’article, em comentava que no havia vist en gairebé cap programa universitari una idea resident com la que li comentava el Dean de la facultat americana el primer dia de classe. Ni jo tampoc…
Sí, inquietant el gir que, ja fa temps, ha agagat tot… Ara parlem de decréixer enlloc de créixer, que és més positiu; y que el capitalisme, com que ha tocat sostre, està arribant a la seva fi…. En fín, que no hi ha hagut ni moral, ni autocontrol, ni consciencia… l’avarícia, la individualitat (tot i que sempre es parla en escales de globalització) i l’egoísme, ens ha portat a extrems i els extrems, sempre s’ha dit, mai són bons…
Tinc la sensació (ara tothom parla de què és época de canvis i de què la societat i la política està canviant) de què no sabem què volem ni cap a on anem; potser, ara, arrel de moltes coses, es sap el què NO es vol, però penso que es continua sense saber què es vol i cap a on hem d’anar; aixi, el vaixell continuarà a la deriva durant molt més temps… potser massa temps…
boníssim l’article i les teves reflexions, i el més important és que fan pensar..
La meva humil opinió és que, no eduquem amb ètica; tot i que encara es fan algunes classes d’ètica o de moral i ens omplim la boca de valors, però els nens i nenes i no tant nens, sabem que existeix una cosa que es diu ètica, però no la tenim present i tampoc sabem perquè serveix. Ens porta a oblidar la frontera entre el bé i el mal. La “tolerancia” o tolerancia parcial ho justifica tot.
Gràcies pels comentaris. Una idea més: creieu que els canvis professionals ràpids que ara comencem a observar, aquells que fa que una persona que porta menys de 12 mesos en un lloc de treball, canvii de feina, són un reflex d’una societat que només busca dresseres?
Genial com sempre Jordi. fa uns anys tenia un profesor (capellà, encara que no ho semblava) que ens deia, en to critic, que al nostre cole no ens educaven, només ens ensenyaven i prou. aleshores tot el que es podía fer és feia, sense valorar si moralment era adient o no. crec que hem incrementat aquesta idea i aplicant aquesta doctrina han evolucionat les coses. salut i fins aviat.
Bona reflexió sobre el gir de la societat al neo-ultralliberalisme.
Crec que podem afegir un cinquè punt com a paradigma del que exposes: Les quotes de CO2; si ja em sembla al·lucinant que es mercadegi amb la collita de taronges l’any vinent a Califòrnia, em deixa K.O. el concepte de comprar quotes per tenir el ‘dret d’enmerdar’ el planeta. Els països pobres, que total no contaminen perquè tampoc no poden en no tenir activitat industrial, venen les seves quotes als poderosos; ho trobo directament ofensiu i denigrant.