—Ei! Com estàs?
—Molt bé. A tope!!
—Sempre vas de cap, tu… Què fas ara? —li demana el Joan al seu amic.
—Estic fent el Master in Strategic Business Overseas OhYeah —respon cofoi en Manel.
—Caram! Això sona fort, oi? Però no en vas fer un que s’assemblava? —demana en Joan.
—Nooo, aquell era Digital Strategic Management Very Good Looking… Ja veus, només en coincideix una paraula…
—I això, per a què serveix exactament? —pregunta el Joan.
—Que per a què serveix, dius? Que per a què serveix? … Mmm, no ho sé ben bé, però es veu que serveix moltíssim. Ara tothom demana que siguis MSBOO!
—Sí que estic poc actualitzat —diu en Manel—. I de què va?
—Doncs sempre es parteix d’un supòsit real: administres una empresa global amb recursos il·limitats que explota una patent inimitable amb un equip súper motivat, i consisteix a fer unes projeccions financeres emprant qualsevol eina que et puguis descarregar per internet, però que hagis vist al Twitter amb, com a mínim, 1000 followers —explica en Manel.
—Sembla complicat, no?
—Sí, ho és. Afortunadament fem un break cada trenta minuts per estirar les cames i treure l’energia negativa. A més, ens han posat un coach personal per no bloquejar-nos mentre pensem. És una mena de xaman que va amb una túnica blanca i només amb agafar-te de les mans ja et passa un corrent súper positiu.
—I sou molts a classe? —pregunta el Joan, encuriosit.
—Apuntats som cinquanta-quatre, però uns quaranta vénen tard i uns altres marxen abans perquè han de preparar el GuayGuayParty que fem cada dia parell en un local proper… A vegades, fins i tot he estat sol… Bé, sol amb el profe i el coach, que no se separa de mi en cap moment.
—Però, escolta, si no és preguntar massa… Qui ho paga, tot això?
—S’empra el sistema QHPR (Que Ho Pagui Rita), on R (Rita) és: els pares, l’Administració pública o la multinacional de torn que en paga deu i se’n dedueix vint de l’Impost de Societats.
—Quina passada! Què ben muntat que està tot i com m’agrada el QHPR! —diu en Joan.
— I això és sostenible?
—Sostenible? Suposo. Jo porto quinze anys enllaçant una cosa amb l’altra, i de moment tira —explica el Manel.
—Però vols dir que les nostres empreses poden absorbir tant directiu superqualificat?
—No m’ho havia plantejat mai, Joan. Vols dir que és rellevant això que dius? —contesta en Joan, tot indignat.
—Segurament que no, Manel. A vegades m’equivoco buscant el costat pràctic de les coses.
—Mira, Joan, et donaré un consell: matricula’t en algun lloc, gaudeix de la bona companyia i de les millors gatzares, treu-te un títol, penja’l en alguna paret i a LinkedIn, i torna a apuntar-te a un altre lloc.
—Ets un crack, Manel! Es nota que tens estudis.
Quanta rao tens!!
Algunes escoles de negocis son una estafa a gent credula.
M’extranya que hagi tanta gent queves senti fascinada, i tanta empresa que hi busqui talents-miracle
Tens molta raó! 🙂
Clavada, una vegada mes….
Gràcie novament Antoni.