A Madrid, al febrer fa un fred que pela. Bufa un vent terrible que glaça el somriure al més pintat.
Si passeges pel Retiro sembla que aquell sigui el teu darrer viatge. A l’hivern, amb el cel encapotat, els arbres sense fulles i les estàtues eqüestres ofereixen al caminant una imatge lúgubre i tètrica.
D’estàtues eqüestres, n’hi ha una pila. Són gegantines. Entre aquestes una em va cridar l’atenció, la dedicada al General Martínez Campos, model de patriotes i soldats (sic.). Aquest senyor, de nom Arsenio, va participar, segons posa al peu, a les guerres de Cuba, Catalunya (¿?) i Nord. Així, sense més, al nord. No sé si de Madrid, d’Espanya, d’Europa… On de segur que va lluitar és al nord de l’estàtua. Potser en el carrer Menéndez Pelayo, que és allà mateix, però fora de «l’entorn bucolicorural del Parque».
A Madrid, al febrer no hi has d’anar a fer res. Fa massa fred i massa aire. La gent que hi viu, que és una pila, per mi s’ha guanyat el cel. Són uns herois. Probablement és per això que es muden d’aquella manera, amb els seus mocadors d’americana (no m’estranya, els volen a prop del nas perquè és fàcil constipar-se), amb les seves camises de coll diferent que de pectoral i les seves sabates clares… Són talment membres de la Cort.
Sempre m’ha impressionat el metro, no només perquè es pot agafar des de l’aeroport, que també, sinó perquè les parades tenen uns noms molt entranyables. D’entre totes, una m’agrada molt, la de Nuevos Ministerios. Tota una declaració d’intencions: en teníem pocs i va caldre, en una bona esplanada, fer-ne de nous, per així manar més i filar més prim. Resulta que la qüestió del país és cosa de detall, ja que en línies generals tot marxa d’allò més bé. És necessari, doncs, fer microlleis i subsecretaries per polir aquests petits serrells de l’estat del benestar (d’alguns).
A Madrid no es respira tensió de cap mena, tret de quan se t’acut demanar un cafè sense matisar i te’l porten amb llet. Penso que això pertany al propi ADN madrileny, però aquí hi ha dues interpretacions: els benpensats diuen que forma part del seu caràcter generós i obert, si em demanes un cafè te’l completo amb llet, que alimenta més. Per altra banda, els malpensats diuen que ho fan per cobrar-te més, ja que el cafè amb llet és més car (a vegades més d’un 40%) que el cafè «sol».
A la «Villa y Corte» hi ha gent molt maca, com a tot arreu. Fer negocis amb ells, però, són figues d’un altre paner. Els tempos, el discurs, les formes… Fins i tot els llocs on es tanquen els negocis: llotges i restaurants. Costa d’acostumar-s’hi… Estaria bé que ho alternéssim amb Paris o Londres. Tanmateix, penso que també tenen estàtues eqüestres, esglésies amb sostres altíssims i rius ben galdosos.
A Madrid de l’all i oli n’hi diuen “ali oli” i del pa amb tomàquet “pan tumaca”. I així ho escriuen als menús dels Bars i “Terrazas”. Deu ser per què tenen la costum de “castitzalitzar-ho” tot.
De fet, com que ni el “ali oli” es all i oli ni el “pan tumaca” és pa amb tomàquet, se’ls pot permetre canviar-ne el nom i són varietats menjables.
En canvi, el “bocata calamares”, que és autòcton, no val res: eixut, insípid i sense substància. Al menys hi podrien posar un raig d’oli dic jo. Però a ells els hi agrada sec. No entenc ben bé el motiu, però com que tampoc m’agraden les estàtues eqüestres no m’hi capfico.
Joan