Diu la llegenda que una nena petita no aconseguia mai veure el seu pare perquè ell sempre arribava molt tard a casa. Una nit, la Cristina, que així es deia la criatura, va poder mantenir-se desperta fins que el seu pare va tornar de l’oficina. Eren les deu de la nit tocades quan va sentir la porta del carrer que es tancava i va deduir que, a la fi, el veuria abans d’aclucar els ulls.
Des de l’habitació el va cridar amb totes les seves forces i, finalment, son pare va obrir la porta, sorprès que la seva filla de vuit anys encara estigués desperta. El primer pensament d’en Cneo va ser d’un lleuger fastigueig. Estava molt cansat d’un dia dur a l’oficina: problemes amb els clients, amb el personal, i fins i tot amb l’inepte del cambrer del restaurant, que li havia portat un tall de carn massa fet.
En Cneo tenia ganes de seure al sofà, parlar una estona amb la dona i contestar, amb la seva fidelíssima tablet, uns correus que li havien quedat embussats a la bústia d’entrada.
La Cristina estava arraulida al seu llit, en una habitació magnífica, espaiosa, decorada amb els millors objectes per a la canalla. Des del llindar estant podia veure el Mickey portat d‘Eurodisney, la pilota de peluix dels Lakers, una desena de nines de rabiosa actualitat i, no cal dir, la tablet mini i l’Iphone 5 (regal de Nadal). Més enllà, a la taula on romanien expectants els quaderns de deures, els llibres d’exercicis d’anglès i el Manual Introductori al Mandarí per a Nens, hi havia un flamant ordinador de sobretaula, una tele de 40 polsades (per veure Dora la Exploradora i el Súper 3 en anglès), la WII i, mig arraconada, aquella seva pobra, bruta, trista, dissortada PSP.
En Cneo va agafar aire i es va atansar a la nena. Va seure al costat del llit, i de forma poc destra però voluntariosa va acotxar la seva filla.
La Cristina va obrir la llum de la tauleta de nit i, aferrant quelcom fortament en la seva mà dreta, va preguntar al seu pare:
—Pare, què guanyes a l’hora?
En Cneo va quedar tot sorprès. No se l’esperava, una pregunta com aquella de la seva filla.
—Que què guanyo? Quina importància té això, filla? Són coses de grans, aquestes. El que hauries de fer és dormir i pensar en coses boniques— va dir-li.
—Vaaa, pare, digues-m’ho— va suplicar la nena.
En Cneo va intentar resistir-se, però la seva filla no parava d’insistir, i veient que allò es faria etern i que el temps se li tornava a tirar al damunt va dir:
—Quatre-cents euros!
La nena va canviar ràpidament la cara: el somriure se li va tòrcer, els ulls se li van negar de desil·lusió. La Cristina va mirar cap a la seva mà dreta, la que fins fa un instant tancava fortament perquè allò que subjectava no se li escapés. Va obrir els dits de mica en mica mentre la tristor l’envaïa cada vegada més. Allà, en aquella petita mà de nena brillava, en la penombra de l’habitació, una moneda de dos euros. Insignificant, insuficient.
La Cristina només va encertar a dir:
—Crec que no en tinc per res…
Deixa un comentari