Digueu-me optimista si voleu, però veig coses francament interessants que poden suposar un canvi de tendència si som capaços d’aprofitar-les.
Anem per pams.
La crisi ens ha posat (o ens està posant) a tots a lloc. El nostre no és un país capdavanter en R+D+I. No ho ha estat mai i, al pas que anem, no crec que ho estigui. Però això no és dolent, ni de bon tros. Hem de pensar que la immensa major part de la inversió en R+D+I fracassa, i per tant es llencen molts recursos amb aquest assaig i error. Allò important no és descobrir quelcom, sinó aplicar aquest descobriment.
Hi ha països molt més potents que nosaltres investigant, llançant noves aplicacions…, però també dilapidant enormes pressupostos en recerca. No cal que fem tanta recerca bàsica en un món globalitzat, podem fer recerca aplicada, és a dir, industrialitzable en un termini curt. Si no investiguem sobre cèl·lules mare, però ho fan els EUA, Alemanya o Israel i troben quelcom d’utilitat, ens en podrem beneficiar igualment, perquè de segur que ens ho intentaran vendre, i segurament seran capaços de produir-ho a bon preu, perquè si no no ho vendran a la immensa major part de la població mundial, que està molt pitjor que nosaltres (recordem que encara estem a la banda alta de PIB per càpita en la llista dels gairebé dos-cents països que hi ha al món).
Parlem ara de producció industrial, la que ocupa gent.
En aquests moments hi ha quatre fets que poden ajudar a recuperar la indústria:
1. Un esgotament del model xinès pel que fa referència a la qualitat dels productes. La primera reacció quan hi ha crisi és continuar consumint, però fer-ho amb productes més barats. Aquí, els xinesos han arrasat. Venen foteses barates i els basars s’omplen. La gent es resisteix a deixar de consumir, però la butxaca està escurada. Passat aquest temps de follia i no reconeixement del nou estatus, la gent tendirà a disminuir les coses comprades, però a exigir-ne millor qualitat (durabilitat). Penseu en els nostres avis: tenien un sol vestit, però fet a mida i per un sastre; un sol rellotge, però bo (dintre del que hi cap); unes sabates (les dels diumenges) de pell bona i sola de cuir. Tenien pocs diners, però els administraven optant més per la qualitat que per la quantitat; menjaven rostit els diumenges, però tenia gust de pollastre de pagès…
2. L’encariment del cost de l’energia: portar una cosa que val deu cèntims de l’altra punt del món no és una bona idea. És totalment absurd, si ens ho mirem bé. I, a més, aquesta cosa que es porta de tan lluny no dura ni un mes i tampoc serveix per a gairebé res, tret de per satisfer l’addicció a les compres que molts encara tenen.
3. El cost del capital és pràcticament zero al nostre país. No, no em refereixo al cost dels diners, sinó a allò que es pot fer amb aquests. M’explicaré: les dues grans inversions per a una indústria són les naus i la maquinària. Ara, de naus buides n’hi ha un munt. Per tant, el cost de lloguer és el que bonament estiguis disposat a pagar com a inquilí. De fàbriques que han tancat n’hi ha una bona pila, i per tant de maquinària usada, tanta com en vulguis (estic segur que més d’un 20% no es va arribar a arrencar mai!). A quin preu? A qualsevol! Tot el que els hi donis és benefici, perquè la pèrdua la van fer quan les van comprar, no ara que les venen.
4. Tenim sis milions d’aturats. Abans ser mileurista era un insult, ara és un luxe. Una consultoria internacional està fitxant enginyers informàtics a sous d’entre quinze mil i dinou mil euros l’any. I tenen cua de sol·licituds!
Digueu-me romàntic o errat, però crec que podríem tornar a engegar les fàbriques i seríem ben competitius…
Deixa un comentari