A —Què tal el dia?
B —M’ha passat volant. Tinc una feinada que no me l’acabo. Aquesta nit hauré de treballar. M’han quedat 900 emails per contestar.
A —900? Tu rai, jo en tinc 1200; a banda, no he fet cap tweet encara.
B —Ni un? Has penjat alguna cosa a Facebook o a LinkedIn, com a mínim?
A —Home! Això sí! He penjat un acudit molt bo que m’ha arribat rebotat, he convidat 894 persones a la meva xarxa, n’he admès 245 i n’he rebutjat 5. Estic selectiu, ja veus. I tu?
B —Resulta que estem decidint la nova imatge de la campanya «Compra’m ja o m’arruïnaré». Hem fet un petit concurs amb tres agències i estem buscant la idea força i el claim. A més, també estem triant l’obsequi de Nadal que farem als clients, així com el restaurant. El Manel opta per un sopar a peu dret, però la Irene es nega en rodó: diu que això no cohesiona el grup perquè infla els turmells.
A —Es nota que la Irene porta talons… Per mi, massa alts, no et sembla?
B —No m’hi he fixat mai, la veritat. Prou feina tinc a l’oficina que encara haig de mirar com va vestida la gent! Què tal per casa?
A —Doncs una feinada de por, també. He fet tres maquinades, he passat el motxo, he trucat a ma mare, als teus pares i he estressat una mica els nens amb els deures.
B —En tenien molts?
A —No, gens, però m’he inventat un sistema que consisteix a memoritzar les esdrúixoles amb nombre imparell de lletres en anglès.
B —Britànic o americà?
A —Americà!! Que en dubtaves?
B —Així m’agrada! Que sàpiguen què és pencar de valent… Jo avui també l’he fet grossa: he aconseguit estressar-me mentre esmorzava.
A —No!!! De debò? I com?
B —Saps que m’autoassigno cinc minuts per menjar, oi? Doncs avui he esperat al minut quatre per encarregar l’entrepà. Quan el cambrer me l’ha portat (jo ja estava malalt dels nervis), me l’he hagut de menjar en vint-i-quatre segons!
A —I mentre esperaves, què feies?
B —He enviat quaranta-quatre whatsapps als amics.
A —Dient què?
B —Tot b?
A —I què han respòs?
B —Ok.
A —Són bons amics. Sort que tens cura d’ells i de tant en tant els envies un whatsapp. Si no fos per la tecnologia, ens oblidariem els uns dels altres.
B —Ja ho pots ben dir. Ara hauríem de deixar la conversa, haig de comptar els macarrons que tiraré a l’aigua. Cada macarró té una quilocaloria i equival a dotze segons d’spinning. Cal que vagi alerta amb el que faig.
A —Jo també estic liadíssima. Haig de triar la combinació de roba per demà. Tinc una conference call amb la nova subcontracta de neteja de l’empresa. El meu CEO m’ha dit que és fonamental per al creixement de la companyia. Tu creus, quina responsabilitat?
B —Penso que anem massa de cap, tots dos. Hauríem de marxar uns dies a les Bahames a un resort que he vist pel Facebook.
A —Fantàstic! A desconnectar doncs! Per cert, saps si hi haurà wi-fi al resort?
Es veritat que cada cop ens costa més imaginar la vida sense la tecnologia. La meva mare de 76 anys, per exemple, utilitza FaceTime cada cop que vol per veure i parlar amb les seves netes -o amb mí- que vivim a Girona a 200 Km de distància. Per ara, ella prefereix viure sola a prop de Tarragona. També compartim un “iPhoto Stream” amb ella per tal que tingui totes les nostres fotos i vídeos familiars tan aviat com es produeixen. La meva mare no coneix ni tan sols el nom de la tecnologia que utilitza, de fet no en coneix ni una de tecnologia, però està més que contenta amb el seu iPad que la posa en contacte amb els seus quan estem lluny. Jo mateix, ja no em puc imaginar trucar-la sense poder veure la cara de fa. Sembla estrany que això fos acceptable tan sols uns anys enrere.
Els Whatsapps, i els eMails, en canvi, només els faig servir a la feina. Resulta que si no hi ha un email pel mig es com si una comunicació no existís. És difícil d’entendre la dinàmica que ha portat a això. Crec que a l’especie humana ens agrada complicar-nos la vida amb l’excusa de fer-nos la vida menys complicada (!). Comparteixo completament l’absurditat de tot això que expresses en el teu article. Fins i tot és del tot absurd i innecessari el temps que acabo de dedicar a escriure aquest comentari. Es clar, sóc un home tan modern com la teva parella moderna.
Gràcies pel teu comentari, Joan! Ens agrada molt tenir feedback sobre el blog, i el Jordi sempre intenta reflectir les seves experiències i reflexions sobre el dia a dia de forma que la gent s’hi senti identificada.